La vila d'Agramunt és el centre geogràfic i la població capdavantera de la Ribera del Sió, una comarca natural situada en el punt de confluència de l'Urgell, la Segarra i la Noguera. La Ribera del Sió és una llenca de terreny allargada es direcció est-oest, amb horitzons dilatats i límits imprecisos en la seva primera meitat i ben delimitada d'Agramunt en avall per les serres de Montclar i d'Almenara, al nord i al sud, respectivament. L'esmentada Ribera, com el seu nom indica, té com a eix el riu Sió, el qual discorre mansament i suau, enmig de conreus de secà fins a Agramunt, i fent de desguàs general dels regadius del canal d'Urgell des de la vila fins a trobar el Segre prop de Balaguer. Els serrats i turons que flanquegen el riu són de poca entitat i el conjunt constitueix una vall espaiosa, amb extenses planes d'aluvió i graonades de terra més prima o pedregosa a mesura que guanyen en altura. Algunes terres han estat poblades des de molt antic, abunden les restes de poblats ibèrics i també s'han trobat mosaics. I ceràmica de l'època romana. Curiosament no existeix cap rastre de la dominació sarraïna, tal vegada perquè la Ribera del Sió sempre fou terra de frontera. La Història d'Agramunt comença vers el 1070, quan el comte d'Urgell Ermengol IV l'ocupà i la fortificà per fer front als àrabs que encara es movien pel Pla d'Urgell i per la part baixa de la Ribera. Un segle més tard, l'any 1163, lliures aquestes terres del perill musulmà, Ermengol VII concedí a la vila una Carta de Població curulla de privilegis, la qual impulsà el seu desenvolupament en tots els aspectes. Es planeja aleshores un ambiciós eixample urbanístic que tindrà vigència sis-cents anys; es fonamenta l'activitat comercial; propera l'artesanat; es bat ací la moneda del Comte i s'aplega a la vila un Call jueu important. A la vegada s'inicia la construcció del temple parroquial de Santa Maria i a l'empar de l'esperit religiós floreixen les iniciatives comunitàries, des de la Confraria del Sant Esperit fins al poderós Gremi de Teixidors. Hi ha constància que a l'any 1128 ja se celebrava mercat; les fires foren autoritzades pel comte Ermengol X l'any 1309 i la Paeria és establerta a la vila l'any 1253 pel comte Alvar de Cabrera. La vila d'Agramunt ocupa un lloc preeminent dintre el comtat d'Urgell i els agramuntins saben agrair amb la seva fidelitat els nombrosos privilegis que una i altra vegada els Comtes els han concedit. Quan a començaments del segle XV la casa comtal d'Urgell desapareix, Agramunt queda com a cap de demarcació territorial, la qual cosa afavoreix el prestigi i les possibilitats de la vila durant els segles següents. Des del segle XVI existia a l'església parroquial una Comunitat de Preveres Beneficiats; l'any 1614 es començà a construir el Convent de PP. Franciscans, o Col·legi de Sant Bonaventura, al tossal encara avui anomenat del Convent; i com a mínim des de primers del segle XIV residia a la vila una comunitat de Mercedaris. L'existència d'aquestes comunitats impulsava la vida religiosa i cultural de la població i la tradicional devoció a la Mare de Déu del Socors, patrona d'Agramunt, aplegava a la vila multitud de fidels de la comarca, quan en ocasió de grans sequeres era treta en processó la sagrada imatge demanant el benefici de la pluja. Al llarg del segle XVIII Agramunt participa en la recuperació econòmica i demogràfica general a Catalunya, s'edifica en molts espais encara lliures del recinte emmurallat i es comença a construir a extramurs. A la segona meitat d'aquest segle es basteix l'actual Casa de la Vila. El Decret de Nova Planta, l'any 1716, modifica les estructures administratives de Catalunya, la Vegueria d'Agramunt és suprimida i el seu territori agregat al Corregiment de Cervera. El segle XIX s'inicia amb optimisme, es desborden les antigues muralles per la banda de llevant, es comença la construcció del Mercadal-- una de les primeres places catalanes edificades d'acord amb un projecte previ-- i d'un espaiós edifici destinat a Casa-Escola. El 1806 la fundació de la Germandat de la Sang de Ntre. Sr. Jesucrist, de socors mutus, prova el sentit de solidaritat dels agramuntins. Dels trastorns bèl·lics del segle XIX no se'n recorda cap fet remarcable llevat del famós Foc de Sant Ramon, el dia 31 d'agost del 1875. Amb tot el Somaten agramuntí fou present a la batalla del Bruc l'any 1808, presidits per la bandera que encara es conserva. La construcció del canal d'Urgell, que començà a regar l'any 1862, obrí àmplies perspectives a l'agricultura. L'establiment de l'Escola Primària Pública a mitjans de segle, contribuí a l'extensió de la cultura, atesa fins aleshores per centres privats. El segle XX s'obre amb perspectives afalagadores i així continua durant el primer terç del segle. Pel que fa a l'ensenyament, al col·legi de les Religioses Concepcionistes--encara en actiu--fundat l'any 1880, s'hi afegí el 1907 el dels Germans de les Escoles Cristianes ( La Salle ) que perdurà fins l'any 1933. L'arribada de l'electricitat el 1899 possibilità la industrialització i l'agricultura aconseguí un nou impuls amb la introducció dels adobs químics i la millora dels conreus. La construcció de la carretera de Cervera afavorí l'expansió urbanística a la banda de migdia i el 1936 s'eixamplà la plaça del Pou. Es de remarcar que durant la República s'inicià la construcció d'un espaiós i modern grup escolar encara existent. La guerra 1936-39 truncà la prosperitat que ací es gaudia. A les frustracions i calamitats d'aquells anys a Agramunt cal afegir-hi els intensos bombardeigs aeris que la vila hagué de suportar l'any 1938, que la deixà pràcticament destruïda. L'entrada de les tropes nacionals es produí el dia 12 de gener de 1939. Entre els factors determinants la lenta recuperació, econòmica i demogràfica, cal esmentar a més de l'esperit emprenedor dels agramuntins, les obres públiques realitzades per l'organisme estatal " Regiones Devastadas " i l'afluència massiva d'immigrants. Més cap ací la mecanització ha transformat el món agrari i la ramaderia ha pres un gran increment. La història recent està caracteritzada per una expansió en tots els ordres, expansió que podem qualificar de moderada demogràficament, lenta i progressiva en la industrialització, ben remarcable en els aspectes culturals i esportius, i extraordinària en el que es refereix a l'urbanisme.

El refugi antiaeri que es troba sota el temple romànic de Santa Maria d’Agramunt (s. XII-XIII) és un equipament singular a tot Catalunya, que ha estat recuperat com a símbol del que va patir la població durant la Guerra Civil del 1936-1939.

 

El refugi segueix la nau central i el creuer del temple. La galeria llarga té 34 metres, des de l’entrada principal al mig de la plaça fins al peu de l’altar major i la transversal fa 28,4 metres; les amplades van des d’1 a 1,4 i 2 metres, mentre que l’alçada mitjana és de 2 metres.

 

Durant les obres de restauració del temple de Santa Maria l’any 2005, es van fer una sèrie de prospeccions per tal de trobar algunes de les entrades al refugi. L’objectiu principal era conèixer el seu estat i especialment les filtracions d’aigua que provocaven humitats a l’edifici.

 

En constatar el bon estat general de la instal·lació, malgrat que estava ocupada parcialment per la instal·lació de la calefacció del temple i s’hi detectaven moltes humitats, es va decidir començar una restauració per conservar aquest equipament històric i obrir-lo al públic com element simbòlic de la Guerra Civil.

 

L’equipament disposa d’una mostra permanent, gràfica i documental sobre com van viure els veïns aquest període que va trasbalsar la història i va marcar generacions d’agramuntins. Està dividit en set espais. Un primer mostra la vida quotidiana de la població abans de la Guerra. El segon tracta els bombardejos que va patir la població. El tercer espai està dedicat a la destrucció i la mort que aquests van causar. El quart explica la construcció del refugis. El cinquè es dedica explícitament al refugi sota el temple de Santa Maria. El sisè als treballs de reconstrucció de la població després de la Guerra i finalment, el setè espai està dedicat a la recuperació del Refugi com element singular de la Memòria Històrica.

 

Bombardejos:

Des del 5 d’abril de 1938 al 12 de gener de 1939 la vila va patir nombrosos bombardejos per part de l’aviació franquista, alemanya i italiana amb el resultat de morts i molts danys materials.

El primer va ser el més mortífer perquè la població no estava previnguda i les bombes van caure mentre els veïns menaven la seva vida de cada dia. Hi van morir 19 persones. A partir d’aleshores tot va ser diferent.

Amb més o menys intensitat la Vila va patir bombardejos els dies 23,27,30 i 31 de desembre de 1938. Durant la primera quinzena de gener del 1939 se’n van registrar un nombre indeterminat, però només se’n té constància documental dels atacs dels dies 6 i 12.

La destrucció causada pels bombardejos als immobles va ser molt gran. El centre de la població va quedar molt afectat amb cases, corrals, magatzems i serveis de proveïment d’aigua, llum i clavegueram totalment destruïts. Avui en dia encara hi ha algun pati on no s’ha tornat a construir.

Segons un informe de l’època, un total de 328 edificis (el 23,4%), van ser totalment destruïts; una xifra semblant, 327 (el 23,4 %), ho van ser parcialment;  mentre que altres 745 (el 53,2 %), van patir danys lleugers.

 

Refugis:

A partir del primer bombardeig, el 5 d’abril de 1938, les autoritats van ordenar la construcció de refugis antiaeris on la població civil pogués aixoplugar-se de les bombes. Se’n van fer de públics i de privats. Amb tot, molts veïns van fugir de la població i van anar a viure a cabanes i masies del voltant de la Vila per sentir-se més segurs.

Per tal de protegir la portalada principal del temple de Santa Maria, es va aixecar una paret amb sacs de terra. Paral·lelament es va construir el refugi de sota l’església. S’hi va treballar entre els mesos de juny a desembre de 1938.

 De dilluns a divendres hores convingudes (Oficina de Turisme: 973 391089)

Caps de setmana: Dissabtes, de 11.00 a 13.00 i Diumenges de 12.45 a 14.00